Sextans




Abans de l’existència del GPS, quan un vaixell s’havia d’endinsar mar endins perdent de vista la costa per orientar-se, els navegants eren capaços de conèixer la seva posició per mitjà de l’observació dels astres i/o amb l’ajuda d’instruments com ara l’astrolabi, el quadrant, el bastó de Jacob, l’octant o el sextant entre d’altres, que permetien esbrinar la latitud en la que es trobava l’embarcació.

Aquest instruments servien per conèixer l’altura (l’angle) en el qual es trobava un astre, generalment el Sol, respecte l’horitzó. D’aquesta manera, si es coneixia l’hora en el moment de l’observació, a partir d’uns càlculs matemàtics senzills podien determinar la latitud en la que es trobaven. Generalment, aquestes observacions es realitzaven quan feia Sol, ja que és quan es distingeix millor la línia de l’horitzó que separa el mar i el cel.

Com que per fer servir aquests utensilis s’havia d’observar directament l’horitzó y el Sol, alguns d’aquests instruments, com ara el sextant, van incorporar una sèrie de filtres de colors per protegir els ulls de l’observador.

Al jaciment Deltebre I els arqueòlegs van trobar uns filtres d’un sextant o octant a la zona del castell de popa de l’embarcació, on es trobaven les estances dels oficials. L’instrument però no es va localitzar, fet que va portar a pensar que es tractava d’un joc de filtres de recanvi i que l’instrument va ser salvat juntament amb altres objectes, en el moment de l’abandonament de la nau el juny de 1813.

 

PETIT DICCIONARI: 

Astrolabi: “cercador d’estrelles” en grec, l’astrolabi es va utilitzar en navegació des del segle II a.C. fins l’arribada del sextant a mitjans del segle XVIII. L’instrument permetia, coneixent l’hora, determinar la latitud a partir de l’observació de les estrelles.

Quadrant, sextant i octant: 40, 60 i 80 graus de circumferència determinen el nom d’aquets tres instruments de similar funcionament ideats entre els segles XVII i XVIII. El seu funcionament es basava en mesurar la separació angular entre dos punts, normalment l’horitzó i el sol. Si es coneixia l’elevació del sol i l’hora del dia es podia calcular la latitud de forma molt precisa.

Bastó de Jacob: ideat al segle XIII, estava compost de dues vares creuades i mesurades, una de les quals es movia segons els interessos de l’observador fins enquadrar els dos punts de referència. El càlcul de la tangent permetia determinar el valor dels angles i posteriorment determinar la latitud.